Doncs després d'una llarga parada, m'animo a reviure (com bon exponent del síndrome T) el repte.
Després de donar-hi voltes (tinc moltes debilitats) i de pensar en les típiques debilitats humanes (si, ja sé que és el que tots esperaveu,...) he mirat de fotografiar una més pròpia, i de la que ja us he parlat en altres ocasions.
Tinc debilitat per la ciutat de nit, tot canvia de nit, tot es transforma, la llum pot mostrar-nos els llocs de forma molt diferent (que us haig d'explicar que no sapigueu ja...). Veient per exemple el repte personal de superació d'en Lluís, m'he reafirmat en el que dic, i m'he decidit a fer la foto que envio.
Aquest és el carrer de casa, hi ha el metro (com es veu a un cantó), és un carrer per als vianant (no existeix traducció al català de "peatonal"), hi ha una residència, i una escola; amb tot això resulta un carrer impossible de veure buit, tot i ser molt petit.
És per tot això que m'agrada veure'l transformat de nit.
Per al proper que s'animi, m'agradaria saber què és "allò que només veieu de nit"...
3 comentarios:
Un Virus-T mira't pel microscopi electrònic deu tenir forma de Sergi petitó,petitó,petitó.
Dir-te que no m'ha sorprés que la teva debilitat fós la nit, i anant una mica més enllà, potser també el recolliment i la solitud que ens mostra aquesta...
Per tant no em sento decebut per no mostrar les "típiques debilitats humanes"...encara que molin més...
home més atractives visualment si que poden resultar, no?
Doncs si, la nit es molt interessant per molts motius diferents, inclós olors.
La foto m'agrada, está molt ben contrastadeta i la perspectiva es collonuda, te una profuditat que te cagas!
No se perqué, però m'ha recordat al tipic carrer de barri periféric japonés (Deu ser que es de nit i vaig fumat).
Publica un comentari a l'entrada