Nit poligonal

Moltes matinades he caminat de dret cap els forats foscos de les entranyes que amaguen aquestes parets sense ser conscient de la bellesa que reflecteixen un cop la lluna passeja, captivadora i serena, damunt les capses símbol del capitalisme més ferotge. Blancs sobre negres, l'ombra i la llum de les màquines rugents. Sóc capaç de mostrar-me davant d'elles amb la força d'un gladiador armat amb la meva càmera i desafiar-les a un bell dol que estic segur que mai em podran guanyar. Com teranyines et rodegen i com una mà de deu dits t'estreny fins treure't l'últim esglai de vida. Un dia, sense saber perquè, tornàs a casa vell amb l'esperança d'acabar els dies gaudint d'allò que no tens i què mai més podràs tenir. Aquí fabriquen les màquines que algun dia faran esclaus els nostres. Quanta raó tenia en Martí i Pol quan segur mirava des de l'oficina a la fossa i sentia el mateix que pot sentir la presa encadenada.