No em podia estar...

... de penjar-la.

QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA

Dona, sé el gust de la teva presència:

la testa, rosa dels vents invisibles,

el pit d'argila que pateix, arbori,

amb un arranc de braços que s'eleven.

Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.

Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.

Si el teu record suplirà la conversa,

saber-te lluny no supleix el tenir-te.

Dona, sé el gust de la mort que separa,

alliberant de sospites de canvi.

En el sagrat epíleg de l'incendi,

cendres i fum s'espiritualiten.

L'enyorament esdevé permanència.

Compenetrats, el diàleg és íntim.

La teva ment triaria per falda

quan el teu cor serà branca de mirra.

Donant un cop d'ull a la pàgina de Guerau de Liost, del qual desconeixia molta informació m'he trobat amb aquesta poesia que ha penetrat tant endins meu que no he pogut evitar penjar-la.